Música en paraules i imatges (i més coses!)

 

Publicat al butlletí de l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona, El Xot, núm. 60

 

 

 

Article publicat a El Punt el 13/4/2008

 

 

En comptes d'analitzar-se el problema real, que era com es podia reforçar l'abastament de la Catalunya metropolitana per cobrir eventualitats com les actuals, només s'ha posat èmfasi en la proclama del «no als transvasaments»

 

LLUÍS SALA. Biòleg i president de l'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona

 

Tenim el país immers en una greu sequera i la presa de decisions segrestada des de fa uns quants anys per uns apriorismes ideològics que, almenys pel que fa a les conques del Ter i del Llobregat, no han fet res més que agreujar el problema. A les comarques gironines, per desgràcia per a tots, avui podem afirmar amb rotunditat que estem pitjor del que hauríem estat si la Nova Cultura de l'Aigua no s'hagués aplicat en forma de catecisme. Calia sensibilitat a la realitat, a les dades objectives, a les necessitats d'una part del país –les conques cedents, exprimides fins a l'espoli– i al repartiment territorial del notable esforç que per a les conques petites suposa abastir la gran metròpoli catalana, i en canvi només s'ha obtingut menyspreu i oblit.

 

Menyspreu quan els que hem gosat explicar-ho hem estat titllats de «ser de la vella guàrdia», com si estiguéssim defensant el transvasament de l'Ebre fins a Almeria; i oblit, perquè el Ter i la seva situació mai formen part de l'equació, i se'l manté condemnat a mantenir les aportacions a l'àrea metropolitana de Barcelona, plogui el que plogui a la seva conca. I tot això amb una llei específica, la del Ter (1959), no derogada, que havia de servir per protegir aquesta conca i evitar precisament situacions com les d'aquests darrers tres anys. La sacralització de l'Ebre, que no impedeix la creació de milers d'hectàrees de regadius, ha perjudicat molt greument els rius Ter i Llobregat, i en aquests moments amenaça de perjudicar seriosament l'activitat socioeconòmica que es desenvolupa en aquests territoris, inclosa la de l'àrea metropolitana de Barcelona. No hi veig mèrit ni èpica, en el col·lapse del país.

 

L'error de diagnòstic ha estat múltiple i continuat. En primer lloc, en comptes d'analitzar-se el problema real, que no era cap altre que mirar de determinar com es pot reforçar l'abastament de la Catalunya metropolitana per cobrir eventualitats com les actuals, s'ha posat èmfasi ideològic en una cosa que ni tan sols era una solució per si mateixa, com la coneguda proclama de «no als transvasaments». Més aviat ha estat la principal causa dels problemes que tenim avui, perquè allò que havia de venir de l'Ebre era inferior al que ja dóna el Ter cada any, i aquest darrer és un riu molt més petit. Si s'hagués permès aquest reforçament de l'abastament, les coses avui no tindrien la magnitud que han adquirit.

 

En segon lloc, i relacionat amb aquest primer aspecte, els responsables de la Nova Cultura de l'Aigua han donat cobertura ideològica disfressada de científica a persones que s'han mogut per passions viscerals i enfocaments localistes, legítims però en aquest cas poc adients a mitjà i a llarg termini des d'una òptica global de país. Érem molts, els que esperàvem, quan fa uns deu anys s'anunciava la creació d'un moviment per una nova manera d'entendre la gestió de l'aigua a Espanya, que prevaldrien la racionalitat i les visions més àmplies i generoses. No ha estat així. Tota una llàstima.

 

La lluita política al modern front de l'Ebre va tenir el Ter i el Llobregat com a víctimes col·laterals de la batalla. Sense negar l'impacte que hauria suposat portar l'aigua de l'Ebre fins a Almeria, s'ha dut fins a l'extrem la reacció davant de qualsevol extracció d'aigua, fins i tot d'aquelles que representen un volum mínim, si són per a l'abastament de l'àrea metropolitana de Barcelona, quan bé que els hospitals de Barcelona deuen atendre les persones de la conca de l'Ebre, si ho necessiten. Costa d'entendre per què davant de l'execució dels nous regadius d'Aragó, als Monegres, que preveuen consumir 3.000 hm³/any (tres vegades més del que es volia transvasar fins a Almeria, i que evidentment deixaran d'arribar al delta), no sols no hi ha tres vegades més gent al carrer ni tres vegades més protestes, sinó que no hi ha ni mobilitzacions. Al famós lema, en tot cas, hi mancava un adjectiu: si hagués estat «no als transvasaments excessius» o «no als transvasaments desmesurats» o «no als transvasaments perjudicials», tot plegat hauria pres un altre caire, molt més raonable, i segurament a hores d'ara no estaríem parlant d'aquesta emergència nacional, ben real.

 

Al meu entendre, l'enfocament hauria d'haver estat un altre, totalment oposat a aquest que es denuncia. La qüestió no era si transvasaments sí o transvasaments no, sinó menys filosòfica i més directa: d'on ha de venir l'aigua per abastar Barcelona i la seva àrea metropolitana per tal que l'impacte socioeconòmic i ecològic per al conjunt del país sigui el mínim? Aquest abastament de Barcelona i la seva àrea metropolitana requereix, en xifres arrodonides, 15 m³/segon. Aquest és tot el problema que té l'abastament d'aigua de la metròpoli catalana i per extensió la gestió de l'aigua a les conques internes de Catalunya, ni més ni menys.

 

Considerant en conjunt els recursos del país, aquest és un cabal menor, i un plantejament com aquest segurament permetria enfocar el problema des d'un punt de vista més racional i més objectiu, que és el que demanen avui dia els temes delicats, com ara els relacionats amb el món de l'aigua. Així, un relativament petit estalvi en el reg agrícola de les Terres de Ponent, que és on es consumeix la major part d'aigua a Catalunya, (vegeu http://mediambient.gencat.net/aca/documents/ca/planificacio/recursos_demandes/ds_demanda_conjunt.pdf), i amb les adequades compensacions, donaria al país la tranquil·litat necessària per afrontar la construcció d'aquelles infraestructures que es considerin necessàries per reforçar les garanties d'abastament dels diferents sectors i de les diferents comarques.

 

En resum, com a país ens hem esgarrinxat en qüestions de naturalesa més filosòfica que pràctica, quan tot el que calia era decidir d'on havien de venir 15 tristos metres cúbics per segon.

 

 

Així estava avui (24/3/2008) aquest plafó de l'exposició permanent del castell de Foix (Ariège). He sentit una profunda vergonya en veure'l guixat d'aquesta manera per uns hooligans que se suposa que pretenen defensar el país. Pot semblar una nimietat, però penso que quan coses així passen és que la fibra moral s'ha trencat i la caiguda és lliure.

Sense paraules....

 

 

 

Això ha estat nocturnitat i alevosia, perquè ahir al vespre no hi havia res de res, òbviament.

 

 

En definitiva, una total manca de respecte vers la ciutat, els ciutadans i els intents de l'ajuntament d'ordenar i racionalitzar la recollida de residus.

 

Les situacions extremes són les que veritablement posen a prova la solidesa de les persones, de les seves decisions i de les coses en general. Allò que aguanta i esdevé fiable en la més adversa de les situacions genera confiança i satisfacció quan la situació es normalitza. En aquests moments, a Catalunya, però en especial a les comarques gironines, vivim una d’aquestes situacions extremes, en forma d’una sequera que, si exceptuem les inudundacions de la tardor del 2005, ja fa tres anys que dura, amb un darrer any 2007 amb unes precipitacions que en determinats indrets han estat veritablement de clima desèrtic. Per exemple, al Port de la Selva, la pluja acumulada en tot l’any 2007 ha estat tan sols de 263,8 mm, tan sols un xic més que la pluviometria mitjana que tenen a un dels llocs més secs d’Espanya, el desert de Tabernas, a Almería (243 mm/any).

 

Una de les coses importants que està posant a prova aquesta extraordinària sequera és la solidesa i la fiabilitat de l’abastament d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona. Un abastament que es basa principalment en l’aigua que es transvasa del riu Ter i que en molts moments del període 2005-2007 pràcticament ha eixugat el riu. Si durant aquests anys haguéssim tingut les pluviometries habituals per a la zona (les mitjanes històriques), molt probablement Barcelona tindria l’aigua garantida (uns 200 milions de m³/any), així com Girona i la seva àrea metropolitana (uns 12 milions de m³/any), la Costa Brava centre (uns 7 milions de m³/any) i els regants del Baix Ter (entre 50 i 100 milions de m³/any segons les informacions disponibles), i alhora el riu presentaria una circulació de cabals que s’aproparia a les necessitats mínimes identificades pel Pla de Cabals de Manteniment aprovat pel Govern de la Generalitat el juliol de 2006.

 

Però no ha estat així, i el que hem tingut és una sequera continuada que ha fet la funció de la famosa “prova del cotó” i que ha demostrat que, en circumstàncies com aquestes -que no sabem si seran cada cop més habituals en el futur, en un escenari de canvi climàtic-, el transvasament actual per a l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona afecta de manera molt greu l’estat ecològic del riu Ter aigües avall dels embassaments. És obvi, doncs, que almenys en circumstàncies com aquestes caldria treure menys aigua del riu Ter que la que actualment s’està extraient, perquè sinó el compliment del bon estat ecològic requerit per la Directiva Marc de la Unió Europea esdevindrà impossible. I és obvi també que, perquè això pugui ser possible, caldrà fer aportacions addicionals d’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona que permetin disminuir les que actualment es fan des del riu Ter, perquè una reducció neta del consum en una situació de població creixent i de demanda per càpita baixa (140 litres/habitant i dia de mitjana) no és versemblant.

 

A no ser que s’aposti per augmentar encara més la producció d’aigua dessalinitzada, cosa que té el greu inconvenient d’anar en contra dels objectius del Protocol de Kyoto signats pel govern espanyol a causa de l’important consum d’energia que representen, no se’ns acut altra forma de reduir les aportacions del Ter que no sigui portant aigua d’un altre lloc, i d’un lloc on l’aigua sigui més abundant que en el Ter, per tal que l’impacte de l’extracció sigui més petit. Com es diu popularment, no es pot fer una truita sense abans trencar l’ou.

 

El que és segur, però, és que amb l’oposició radical a tota mena de transvasaments, vinguin d’on vinguin, no es resoldrà el problema del riu Ter, sinó que l’únic que es farà és consolidar la dissortada situació actual, fruit ja d’una visió dogmàtica de la gestió dels recursos hídrics segons la qual els transvasaments són el més gran dels atemptats ecològics possibles. Amb aquesta visió es va desestimar el reforç de l’abastament a l’àrea metropolitana de Barcelona amb aigua de la conca de l’Ebre –que extreia d’aquesta conca menys aigua de la que cada any s’extreu de la del Ter, essent el cabal del riu Ebre a Tortosa quasi 50 vegades més gran que el del Ter a Girona- i s’ha consolidat el transvasament més perjudicial per al medi ambient, que és el que afecta al riu més petit. I per si això no fos suficient, encara en el llibre “Alternativas para la gestión del agua en Cataluña. Una visión desde la perspectiva de la nueva cultura del agua” d’Antonio Estevan i Narcís Prat, editat el 2006 per Bakeaz en la seva “Colección Nueva Cultura del Agua, núm. 15”, en la pàgina 110 es proposa reduir en 32 milions de m³/any el desembassament que es fa en la banda gironina per a producció d’energia hidroelèctrica per a augmentar la garantia d’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona en èpoques de sequera. Francament, venint d’on ve -dels més bel·ligerants anti-transvasistes‑, aquesta proposta ratlla la vexació: que l’estalvi serveixi per transvasar encara més aigua.

 

Igual que la d’Al Gore, aquesta és també una veritat incòmoda, de la qual els ideòlegs de la Fundación Nueva Cultura del Agua i els seus seguidors més fidels en fugen com el gat escaldat fuig de l’aigua tèbia, cosa que hauran pogut veure els assistents a les recents jornades de participació ciutadana sobre la conca del Baix Ter-Daró organitzada per l’ACA o els que hagin llegit els seus manifestos més recents. Refusen analitzar la realitat i es refugien en posicions abstractes i immobilistes, com el “no als transvasaments”, fins i tot el del Ter si cal, igual que el de l’Ebre, sense voler veure que la demanda d’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona és real i que si s’aturés el transvasament del Ter a Barcelona potser sí que recuperaríem el Ter però que aleshores ensorraríem el país.

 

Per a èpoques de forta sequera com l’actual, les alternatives versemblants que semblen dibuixar-se a l’horitzó són escasses: o es reforça l’abastament portant aigua d’altres llocs, és a dir, fent nous transvasaments per tal que allò que el Ter dóna en excés quedi repartit entre aquestes noves fonts, o bé es construeixen noves dessaladores, cosa que a la pràctica vol dir fer el transvasament de l’energia necessària per al seu funcionament, la qual cosa també implica noves infrastructures de transport energètic, de les quals la MAT n’és la més visible en aquests moments. Malauradament, no sabem ”inventar-nos aigua” i cal ser conscients que no és sols amb desitjos i grans proclames que se solucionen els problemes.

 

És per això que aquesta reflexió intenta ser objectiva amb la realitat i responsable amb el país. Cal revisar les aportacions que es fan des del riu Ter, per tal que siguin adequades a allò que el riu pot donar en cada moment, no pas la seva supressió total. Per pura lògica, el mínim impacte per al medi ambient en general és aquell que està més repartit en el territori i per això cal que en l’esforç de l’abastament a l’àrea metropolitana de Barcelona també hi participi el principal riu de Catalunya, no pas per enfrontar territoris sinó per evitar que el Ter sigui la víctima colateral de la “batalla de l’Ebre”. Finalment, cal demanar també a la Fundación Nueva Cultura del Agua i als seus líders que, a la vista de la realitat i pel bé del país, facin un replantejament de les seves posicions per tal que aquesta no hagi servit tan sols per defensar el riu Ebre, sinó que pugui servir també per millorar la situació del riu Ter i de la resta de rius catalans.